ASCENSIÓ AL SOUM DE RAMOND I AL MONT PERDUT PER LA VALL DE PINETA (25-06-2011)

Ens llevem a les dues de la nit. Ens preparem de pressa i esmorzem una mica. Quan sortim són les tres, més o menys. Ens fiquem al llit del riu Cinca per passar a l'altra banda. No veiem cap gual passable. No hi ha altra opció que descalçar-nos les botes i treure'ns els mitjons i passar a pèl. Que fort! Quina fredor! Tot seguit trobem el camí que mena al Collado de Añisclo. I l'enfilem.
Som quatre: en Josep M., en Lluís, en Joan i jo. Anem reconeixent indrets que la darrera vegada vàrem veure. Les torrenteres que baixen dels cims i de les congestes glaçades van plenes d'aigua. Molt diferents que a la tardor, quan ho intentàrem per primera vegada. Anem pujant i en Lluís ranqueja a causa de la panxa. Passa una mala estona només començar. Es va fent clar a poc a poc. Els estels es van apagant i l'astre rei treu el nas rere les carenes llunyanes. La visió se me'n va enllà, enllà...
Assolim el Coll just quan s'hi fa de dia. Més amunt ja fa una estona que és clar. Parem una miqueta. En Lluís s'ha refet del tot i promet molta "màquina".
La Punta de las Olas des del Collado de Añisclo


Collado de Añisclo

Seguim endavant intentant no perdre alçada. Veiem unes tendes parades una mica més enllà. Quan hi arribem, alguns ja s'han llevat. Ens diuen que volen fer el mateix que nosaltres. Anem pujant decidits cap a sota la paret. Aquest camí ja el coneixem. Trobem algunes congestes de neu. Les flanquegem i per algunes hi passem per sobre. Sortim a l'altre Coll i arribem sota el primer cim del dia. Enfilem per una xemeneia curteta i assolim la Punta de las Olas. Estem contents. Tot va de primera.
Llavors veig el monstre: l'objectiu que tenim fixat! El Soum de Ramond se'ns mostra de totes totes. Sembla que és aquí mateix, però encara hem de "pedalar" molt. L'altra vegada no el vaig veure,
per culpa de la boira. Ara sí...!

Soum de Ramond
Baixem una miqueta i arribem a un pla que comença a inclinar-se cap amunt. Aprofitem que raja aigua per algun forat per omplir. No vull ni pensar què deu passar a l'estiu, quan no queda gens de neu i la falta d'aigua t'apreta. Ha de ser dur.
La neu es fa present amb més insistència i el seu abast amaga la presència de qualsevol corriol gastat que et meni al cim. Anem mirant a la nostra esquerra, per si veiem alguna possibilitat d'accés al capdamunt, però tot es mostra uniforme. En Lluís obre traça per la neu amb decisió. Som bastant amunt per una pala de neu. El sol apreta de valent. Rellisco i me'n vaig avall: "Clava! Clava!", em diuen tots. De primer no sé què fer. Reacciono i enfonso el piolet, però la neu és tan tova que no serveix de res. Llavors ho provo amb les botes. Torno a clavar el piolet i freno. Arrombollo neu amb les botes i torno a guanyar alçada. No he baixat gaire. Uff...
Arribem més amunt, on la neu s'ha fos. No falta gaire. De tota manera, avançar resulta pesat per la manca de camí i la inestabilitat. Tot és pedra i pedretes i sorra. Tot esmicolat. Arribem a dalt. Jo gairebé esgarrapant-ho tot. Hem arribat al cim!
Des del cim del Soum de Ramond

Més o menys és migdia. Portem unes vuit o nou hores d'excursió i anem bé de temps. El desnivell acumulat és important: mil dos-cents metres fins al Collado de Añisclo i uns vuit-cents més fins al capdamunt. L'objectiu s'ha acomplert!

Cim del Mont Perdut des del Soum de Ramond
 Llavors ens hi esplaiem una mica. Mengem, mirem el paisatge... En Josep M. ho filma... Veiem el cim del Perdut allà mateix, ple de gent! I nosaltres estem sols! Em fa una mica d'emoció pensar que estem fent la ruta que feren en Ramond de Carbonières i els seus ajudants per assolir el cim del Mont Perdut.
Després de la foto inel·ludible i que testimonia el nostre pas per aquestes alçades, hem de baixar.
De primer ens sembla que fer-ho per l'aresta pot ser una bona opció. per no perdre alçada i agafar ja la pujada al Perdut. Avancem pels blocs (jo una mica "ginyadet", eh? no hi estic acostumat...) i en Josep M. s'avança una mica per tal de veure com es presenta tot plegat. Torna al cap de poc i ens diu que hem de recular. L'aresta és un "crocanti" on es fa molt difícil avançar. Desfem el camí i reculem fins més o menys el punt per on havíem pujat. Llavors toca gratar la muntanya de baixada. Els proposo d'enviar una queixa on sigui, demanant que conservin tant com puguin les muntanyes: aquesta es desfà a trossos, literalment. Sort que sembla que no hi puja tanta gent com a la seva veïna més gran.
Ens tornem a endinsar per la pala de neu sense perdre alçada. Ens calcem els grampons. Em donen més confiança. Veiem un parell de persones al fons, que es van acostant en la mateixa direcció. El pic Baudrimont una mica més avall a la dreta ens serveix de referent.
Quan no és en Lluís és en Josep M. el que obre la traça. En Joan també ho fa durant una bona estona. Jo la veritat és que ben poquet, tot i que quan puc m'hi faig, eh?
Tot d'una, en Joan rellisca i au, cap avall... Clava! Clava!. I que no para! Només sento el soroll de la neu. Ara pararà. No! Per fi! S'ha aturat molt avall! Estàs bé? Sí!
Ara toca anar remuntant! A poc a poc, després de passar per unes zones on hi ha roca i neu, després de deixar la pala ens fiquem ja a la pujada que du al Perdut.


L'emoció es veu als rostres dels companys. Ho tenim a tocar i semblava tant lluny! Cap a dos quarts de quatre som al cim!
Abans, però, hem tingut temps per escoltar en Josep M. i en Lluís com ens explicaven per on varen sortir fins allà on érem, el dia que feren el Mont Perdut per la cara nord. Veiem el llac de Marboré, els Astazus... Penso en la colla que hi ha anat; ja hi deuen haver arribat, oi? Una salutació per a ells des d'aquí i ànims, que ja ens veurem a la nit!
La visió és fantàstica: tenim el Cilindre allà mateix, imponent. Després segueixen la reguitzera de cims que arriben fins a la Bretxa de Roland, que no la veiem des d'on som. Més enllà, el Tallón es mostra ben ufanós. El Vignemale una mica més lluny es deixa veure
carregat de neu encara, i altiu.

El Cilindre
Estic tan content! No m'ho acabo de creure!
Trobem una colla d'Igualada que han pujat per la cara Nord i ens diuen que pensen fer un bivac al cim aquesta nit. En Josep M. ja pensa en l'espectacle de la posta i la sortida del sol des del cim!
Comencem a baixar i encara hi ha gent que puja des del cantó de
Góriz. El dia és molt bo.

Cim del Mont Perdut, el Soum de Ramond darrere

Soum de Ramond des del Perdut

Llac de Marboré des del Perdut

El pendent és molt pronunciat i es veu al capdavall el llac glaçat, on hem d'arribar. Vaig seguint en Lluís que no em treu l'ull de sobre. Al mateix temps que resseguim la ziga-zaga de la traça, en Josep M. es va creuant per davant nostre. Li ho agraeixo molt. Entrem a la zona coneguda com "la Escupidera" on potser el pendent no és tan pronunciat, però cal estar al cas de cada passa. La sensació de perill no és gaire evident, almenys per a mi. Això encara em fa estar més atent. Després seguim baixant ja acanalats entre la roca i deixem el llac glaçat a sota nostre, a l'esquerra, per tal de perdre poca alçada, cap al nostre següent objectiu: el Coll del Cilindre.


Cim del Mont Perdut des del Coll del Cilindre
Parem a fer un mos, ens traiem els grampons i la fem petar una mica. Surt la brometa d'anar a fer el Cilindre, ji ji! Ja són més de les
cinc de la tarda.

Baixant del Coll del Cilindre cap al balcó de Pineta
Fem una grimpadeta, passem per una terrassa i assolim el Coll amb facilitat. Comencem a baixar per una tartera. La neu és més avall. Ens calcem els grampons de nou. El desnivell és important. Superem diferents passos i llavors és en Lluís el que baixa a tota vela. Per sota d'ell apareix un francès (crec) que li diu no sé què. Arriba a baix i para: que bé! Ho ha fet d'una tacada. En Josep M. m'aconsella que baixi de cara a la neu. Em dóna un cop de mà per posar-me els guants: renoi, que n'és de freda la neu! Arribo a baix d'aquest pas i seguim endavant. Ara el pendent no és tan pronunciat. Som en un gran pla inclinat. Veiem la glacera de la cara Nord del Perdut a la nostra alçada. Conversem animadament fins que arribem a un punt on apareixen blocs grans que delimiten l'espai. Cal baixar per allà per sortir d'on som. Ens situem en un punt on hi ha uns ancoratges per a un ràpel. En Josep M. desgrimpa amb grampons i tot en un tres i no res. En Lluís se'ls treu i en Joan i
jo també.

La Glacera del Mont Perdut
 Desgrimpar aquest pas em resulta dificultós. No hi estic avesat ni sóc tan atlètic com ells. M'ajuden a baixar després d'alguna "encallamenta". Moltíssimes gràcies a tots!
Tornem a baixar per un gran llom de neu. El que des de les alçades semblava pla, ara es torna costerut! El Llac de Marboré queda ja més amunt i el terreny és ple de fondalades i turons.
Els cims que ens envolten retallen la llum de la tarda i tot pren un aspecte únic: passen els minuts i el paisatge canvia constantment.
Quan sortim de les congestes de neu parem una estona. Ens descalcem els grampons i encara tenim temps per parlar una estona. Estem contents!

La cara nord del Perdut i la seva glacera

El Cilindre

Quan arrenquem de nou errem de direcció i hem de desfer camí per situar-nos al balcó de Pineta. Sort que el dia és llarg. Quan arribem prop de la zona coneguda com l'Embut, truquem els companys del refugi. Comencem a baixar ara ja veient l'objectiu. Però queda molt enllà. Encara hi ha sol per estona. La lluentor que ve dels cims il·luminats ens serveix durant molta estona. Anem rebent missatges i trucades dels companys. Ens deixen un cotxe al pàrquing, així quan arribem a baix no haurem de fer els dos o tres quilòmetres fins al refugi.

Capvespre al balcó, en Lluís cerca el camí
Es va fent de nit i la baixada no s'acaba mai. Ara sí que estic cansat! De tant en tant m'haig d'aturar a descansar. Qui ho diria, a descansar de baixada! Quan arribem a baix, trobem uns que estan acampats amb les seves autocaravanes i fan broma quan els diem el que hem fet i d'on venim.
Finalment veiem el cotxe. Arribem al refugi i trobem el sopar que ens han deixat. Moltes gràcies!
Després, una dutxa i a dormir s'ha dit. Em fico al llit i encara em queden cinc minuts per mirar les fotos que he fet. En Joan, que dorm a la llitera, just a sobre meu, ja dorm com un tronc. Els de casa ni se n'han adonat. Just quan decideixo aclucar els ulls, la Laura es desperta i em demana com ha anat i si estem bé.
L'endemà encara hi ha temps per explicar-nos les experiències i anècdotes viscudes en una jornada vibrant pels excursionistes: els que hem anat al Soum de Ramond i el Mont Perdut, els que han anat als Astazus, els que han arribat fins al llac de Marboré i els que han anat per les cascades de la Larri.
Després deixem el refugi i tornem cap a casa. Ha estat una sortida magnífica! Fins aviat!



Tot el grup el dia de marxar, al matí


Comentaris

mariona ha dit…
Renoi! quina sortida i quina crònica tant detallada, sembla que em trobi enmig de l'ascensió. Les fotos són precioses.
Enhorabona per aquest triplet de tres mils i veig que la bonança del temps us va acompanyar.
Ha resultat ésser un Sant Joan per a tots els gustos i nivells. Que tingueu un bon estiu!!