MONTBLANC-CHAMONIX (24-27 JUNY 2010)



Companys, sou davant de la crònica d'una sortida del CCEC un pèl diferent. De primer per la durada de la sortida, després per la distància del nostre objectiu i finalment pel repte que suposa voler pujar al cim més alt de l'Europa occidental.



Ja des del moment que vàrem programar aquesta sortida, vèiem com dia rera dia s'anava acostant, mentre anàvem perfilant tots els detalls. És molt important tenir-ho tot ben lligat: el desplaçament, el material, la forma física, els detalls més petits..


Finalment sóm davant del dia de marxar. Després d'una curta revetlla, amb cremada per bengala inclosa, em fico al llit sense gens de son, i només amb l'idea de marxar cap a Chamonix. Ja han passat els dies preparant la motxilla, les excursions, amb aquesta idea al cap. Poca estona després, cap a les tres, toca el despertador: ara que m'havia adormit! Però tant se val. Faig un petó de comiat als de casa , agafo els trapaus i surto al carrer. Encara se sent algun petard i veig coets a la llunyania.



Al cap de poc passa la furgo que hem llogat pel viatge, amb l'Anna al volant. S'atura i carreguem. Després enfilem cap a l'altra banda del poble, on hi ha la resta de companys. Ara només cal que passem pels Hostalets a recollir en Ramon i finalment per les quatre carreteres a buscar en Lluís. Són dos companys que quan van saber la nostra intenció d'anar al Montblanc, vàren afergir-se a la nostra expedició.








Un cop hi som tots, cap a França. Quan passem per Olot, els mossos ens aturen en un control, però ens deixen seguir a l'acte. Les bromes surten com si res i ja comencem a riure. Després Figueres (comença a clarejar cap a l'horitzó), la frontera, Perpinyà i llavors parem a esmorzar una miqueta. El sol comença a il.luminar la costa i l'asfalt de l'autopista.



En Josep M. comença a filmar imatges per a una pel.licula que pot ser molt espectacular. Tots estem contents i també mig adormits. Llavors agafo el relleu al volant i enfilem França enllà. Com que al davant n'hi anem tres, de bon començament tenim una conversa animada. La resta de companys, aprofiten per dormir.


Anem avançant quilòmetres i la gran sorpresa que ens enduem és que en un dels darrers peatges, ens deixen passar sense haver de pagar perquè els traballadors fan vaga. Caram que bé! Molta conya i grans riallades. Ens anem acostant a Chamonix i ens aturem a fer un descans en un indret on ja podem veure els Alps: veiem el Montblanc i les glaceres que l'envolten! Fa un temps magnífic i la previsió pels propers també sembla bona, tot i les traduccions automàtiques del google, que ens fan riure de valent.


Glaçera des Bossons




Montblanc


Cap a les dues de la tarda arribem a Chamonix, on ens esperen els més veterans del Club. Fa uns quants dies que hi són i ens ofereixen lloc al seu allotjament per poder dinar una mica i preparar-nos per pujar amb el telefèric cap a l'Agulla de Midi.




La Vallè Blanche


Un cop a l'estació del telefèric, arriba la Carme que ha vingut la nit abans i se'ns afegeix tal com havíem quedat. Després d'agafar el bitllet, ens fiquem a la cistella. Tinc un formigueig a la panxa que em fa anar un pèl esverat: quins nervis! Comencem a pujar i renoi com s'enfila! Amb poca estona sóm a l'estació intermitja on hem de canviar de cabina. Les parets de la muntanya no s'acaben mai i de tant en tant ens hi acostem moltíssim. Amb prou feines puc mirar a baix. Ja veiem l'estació de dalt i també l'aresta per on haurem de baixar.




Aresta d'accés a la Vallée Blanche



Quan sortim a fora, la primera sensació és el fred que es fa notar. No és fort però la temperatura és diferent d'abaix. Ens fem algunes fotos al pont que hi ha i mirem el paisatge tant preciós. Amb poca estona hem passat d'estar a uns mil metres d'alçada a ser al voltant dels tres mil vuit-cents. Increïble!




Estació del telefèric


Agulla de Midi


S'acosta l'hora de la veritat i enfilem per dins del túnel rocós cap al punt de sortida de la nostra expedició. A l'esquerra surt un altre túnel que va cap a l'aresta. Si haguessim seguit recte hauriem arribat a una altra estació, d'on surten uns "ouets" que arriben fins a Itàlia, atravessant les muntanyes d'est a oest. Quan sortim del túnel l'espai que hi ha és reduit. Hi ha pocs turistes que arribin fins aqui. El gel és a les parets i al terra. Tot i això un parell de iaies volen veure l'espectacular aresta que baixa cap a la Vallèe Blanche. Li dono la mà a una per ajudar-la, no fos cas que rellisqués.






I de cop en pocs segons, ja ens calcem els grampons i ens encordem. El meu sogre comença a baixar i jo al seu darrera. A la mateixa cordada venen l'Anna i en Lluís. Amb pas ferm i amb l'ajuda del piolet anem baixant: hi ha "pati" pels dos costats. Hi ha altres cordades que tornen, que pugen. El transit és intens i l'espai per passar molt reduït. No t'ho pots pensar dos cops i has de continuar avall. Més enllà l'aresta ja s'aixampla i al apartar-nos de l'agulla anem veient un paisatge espectacular. Tota la resta de companys van baixant sense problemes. Anem seguint les traces. Anem baixant més. El sol ens escalfa i comencem a veure el refugi situat al cim d'un turó rocallós i glaçat i ben bé al darrera de l'agulla de Midi. Sembla una nau espaial o vés a saber què.




Baixant per l'aresta



Refugi des Cosmiques

Com que baixem bé, ens refiem i desfem la cordada. Seguim caminant i al cap de poca estona uns francesos ens renyen: "què feu insensats! Il-y-a beaucoup de trous, ici! Us podeu empassar com una galeta dins d'un cafè amb llet!" Acte seguit tornem a lligar-nos i tot i que ens fem un bon tip de riure ens adonem de la seriositat de la recomanació.







Ja sóm a sota el refugi i només ens cal fer una pujada per ser-hi. Sempre es torna més llarg del que sembla, però ens hi plantem relativament depressa. Un cop a la porta ens descalçem els grampons i entrem en una estança on hem de deixar les botes, per calçar-nos les xancletes del refugi. Llavors s'esdevé el fet: quan acabo de treure'm les botes, l'Anna que és al meu costat també se les ha tret, quan just en aquell moment li cau al damunt del dit gros del peu el piolet d'un guia, que l'havia recolzat al banc on t'asseus per poder-te canviar.









Pobre! Quin mal! I el dit inflat i l'home que surt a fora a buscar gel i li posa mentre l'Anna, estirada al damunt del banc amb la cama aixecada, s'aguanta el dolor. L'ungla se li enfosqueix ben depressa. Passa una altre guia i diu que li hauriem de punxar: tothom comença a dir-hi la seva, fins que l'Anna s'aixeca i prova de caminar. Desolé, trés desolé!, diu el guia.








Mentrestant ens diuen on hem de dormir i anem a situar-nos per tal de poder sopar i anar a la "piltra" ben aviat. Hi ha una gentada de por. Tot i que es tracta d'un refugi gran, l'espai sembla petit. A les set de la tarda ens donen el sopar (ara no recordo el menú!). Tohom està aparentment bé, tot i que hi ha qui té mal de cap, caparra. L'alçada comença a fer-se notar.







Encara és clar i ens hem de ficar al llit perquè d'aqui a poques hores, ens tocarà llevar-nos. Mentrestant el dit de l'Anna no millora i comença a plantejar-se renunciar a l'ascensió. A la nostra habitació som una pila de gent i ens toca dormir a la part de dalt de les lliteres. Jo dormo a sota la jaça que aguanta la teulada: la tinc a un pam del nas!






Cap a la una tothom comença a llevar-se. Hi ha força tragí i tot i que hi ha gent que segueixen al llit, la majoria baixem cap a baix a "esmorzar". Poc després de les dues ens abriguem i anem sortint a fora. Ens encordem i baixem avall. Una currua de frontals il.lumina el fons del plà glaçat i ja se'n veuen d'altres enfilats per la muntanya.





Quan ja fa una estona que atravessem el plà, durant una parada, ens avancen un grupet on hi ha el guia responsable de l'accident del peu. Ens demana per l'Anna i torna a demanar disculpes. Li dic que quan estigui bé del peu l'haurà d'acompanyar gratis al cim. Tothom riu i passen endavant ràpidament, no fos cas que potser li fèssim signar.



Arriba la pujada, i renoi quina pujada! No s'acaba mai! La nostra progressió és lenta, però sort que ho és, perquè un altre ritme seria brutal. Recordo una parada en un "balcó" on aprofitem per queixalar quelcom i buidar bufetes. Encara és negra nit i comencem a veure els llums molt al fons del tot, dels pobles del voltant. Devem estar per sobre dels quatre mil metres.



A poc a poc anem passant per paratges fantàstics, glaçats, on les formes prenen un caire mig fantasmagòric, a vegades com màgic. Les primeres clarors del dia surten al nostre darrera. Faig les passes cada cop més feixugament i penso: "ja som al coll, una mica més i ja som al coll". I no. Només som en una altra de les multiples repises per on anem passant.






El sol encara no ha sortit, però la seva claror ja projecta un joc d'ombres espectacular. Al fons de les valls encara és ben fosc. Pels volts de les set del matí arribem al coll del Montblanc de Tacul. Arribo força exahust. Parem una mica i ho aprofito per refer-me, tot i que una sensació estranya em va fent la guitza. Anem seguint tot planejant per sota d'uns cims que comencen a il.luminar-se. No puc mirar al terra ni girar el cap gaire ràpid. M'adono que això és mareig. Com que no em passa mai, he trigat a identificar-ho.




Al nostre davant ja tenim tota la pujada al coll del Mont Maudit. Ens hi anem acostant per poder-hi pujar. Estic fet una coca. Parem un moment i una altra cordada ens avança. Al capdavant hi va un guia de Chamonix, que comença a rondinar pel fet d'haver-nos d'avançar. S'enfila per la nostra esquerra, ben empipat i amb un dispendi d'energia que trobo exagerat. Rellisca i per poc no em planta els grampons a la cara. Continuen avançant i quan passa pel costat d'en Josep M. li llença neu al cap. Quines penques! Com si la muntanya només fos per a ells.

En aquest moment és quan una part de l'expedició decidim tornar. Jo penso en tot el camí que hem fet,que després hem d'agafar el telefèric, que no estic massa fi i no vull comprometre l'ascensió dels altres. Així doncs, en aquest punt, la Mariona, la M. Rosa, l'Albert Prat i jo decidim tirar avall. Són, més o menys, les vuit del matí. Els que segueixen amunt són en Josep M.,en Lluís Raulet, l'Eva, en Lluís Ges, la Carme i en Ramon.






A partir d'aqui comencem a desfer el camí. Ara però ja és de dia i podem contemplar embadalits la grandesa del paisatge. Ens arribem fins a un indret on una mena de balcó natural s'obre cap al cantó italià. Alguns alpinistes han fet un vivac en aquest indret. Llavors anem tirant cap al coll de Tacul. a mig fer ens sembla que potser podriem acostar-nos al cim. Com que tenim molt temps ens hi posem, tot i que almenys jo, haig d'anar a un ritme molt lent per no fatigar-me rapidament.

Coll Mont Maudit

Llavors quan som a sota, la M. Rosa demana a uns que baixen a veure com està per arribar al cim. Diuen que bé, que només hi ha un pas una mica difícil, però res de l'altre món. Tot i això jo tinc una mica de cangueli i sense pensar-ho gaire més decidim que fins allà. Després de fer fotografies i algun avituallament anem baixant cap al coll. Tota la resta de cims que veiem al davant nostre són més avall. Les glaceres comencen la seva carrera cap al fons de les valls. Hi ha esquerdes monumentals. I amuntegaments de neu i glaç bestials. La natura deixa l'emprenta del seu poder en aquestes formes.


El matí va passant i de tant en tant em giro i miro cap al Montblanc. No veig els nostres companys. Penso que ja deuen ser lluny del Mont Maudit i ara ja es deuen acostar al cim. Nosaltres ja fa estona que anem baixant. El sol apreta. Fa un dia d'estiu fantàstic i fa calor. Mai havia arribat tant amunt. Estic content. Baixem molt bé tot i que en certs moments és impresionant el terreny per on passem. Ens sembla que en algun punt no hem fet el mateix camí.


Uns que pugen carregats com mules ens expliquen que volen anar a fer un vivac al coll de la Brenva, més amunt del Mont Maudit. Només de pensar-hi, al.lucino. Són catalans i els desitgem sort. Un d'ells sembla que porti un armari al damunt.



Quan ja veiem aprop el plà de la Vallèe Blanche, ens avancen uns que baixen esquiant a tota vela. La progressió es torna lenta. Veiem el refugi però no ens hi acostem ni per la mare que ho va...L'Anna ens va veient que ens acostem i pensa que podem ser nosaltres (això m'ho explicarà després). Finalment passem per sota del refugi i ens saludem. Des d'aquest moment i fins que arribem a dalt passa prop d'una hora...i sóm allà mateix!


Per arribar al refugi decidim agafar-ho pel camí més recte. La M. Rosa ens ha suggerit que anessim una mica més enllà per cercar la traça que ve de l'Agulla de Midi, però decidim que no i tirem pel dret. Tant de bó li hagués fet cas! La pujada no s'acaba mai i arribo a dalt extenuat



Ens retrobem amb l'Anna, que encara té el dit ben empipat, tot i que ella diu que ja no li fa tant mal. Ens refem una mica, prenem alguna cosa i després d'una estona marxem cap a l'estació del telefèric. Agafem totes les coses que haviem deixat al refugi i també les dels companys que han anat al cim. Primer la baixadeta des del refugi, després caminem per sota l'agulla de Midi, on hi veiem escaladors que fan una via en una de les seves parets, i llavors emprenem les traces que ens duen en una lenta pujada cap a l'aresta de l'agulla de Midi.



Quan encarem la darrera part de l'aresta, la més estreta i exposada, sembla que hi ha més gent que mai. De primer ens aturem per deixar passar gent que baixa. Continuem pujant i uns altres que baixen no miren res de res. Ens tornem a aturar. Passen els ultims. Més amunt en veiem uns altres. Llavors veiem clar que hem d'engegar el motor i no ser tant gentils. Ja passarem com sigui: els uns pel costat dels altres i "andando".Sentim les veus dels companys que ens han vingut a esperar. Ens animen durant els darrers metres. Les emocions són a flor de pell. Finalment passem la tanca que barra el pas a l'aresta i ja hem arribat.



Després d'una estona a l'estació del telefèric i amb els ulls a les muntanyes, rebem una trucada pel mòbil dels companys que han fet el cim: ho han aconseguit! I s'esmolen fort per arribar a temps d'agafar el darrer telefèric.


Jo decideixo baixar per anar a cercar la furgo i totes les andròmines. Quan som a mig camí de l'allotjament em truquen que ja són a baix. Girem rapidament i ens retrobem davant l'estació. Els ha vingut d'un pèl poder agafar el darrer. Tots estem molt contents!


Després de passar per una bona dutxa, ens en anem cap on els veterans ens tenen preparat un bon soparet. Un munt d'anecdotes, de vivències, d'emocions van sortint i tots tenim una cosa o altra per explicar. El cansament també fa presència i just havent sopat m'adormo a tot arreu.
Anem a dormir ben satisfets.



La història de l'endemà és ben diferent. Ens llevem relativament d'hora i, després d'un bon esmorzar, decidim d'anar a fer un vol pel cantó de les Agulles Roges. Anem amb la furgo fins al coll dels Montets. D'allà surt una caminada que va fins al llac Blanc. I com aquell qui no vol, ens veiem ja aprop del llac. L'Assumpta i la Conxita hi han arribat des de Chamonix agafant un telefèric. Ens truquen i decidim anar-hi. L'indret és preciós i la vista cap al massís del Montblanc no té desperdici: veiem les glaceres du Tour, de l'Argentière, la Mer de glace...Els comentaris sobre els seu retrocés i el seu futur em deixen preocupat. Torno a mirar-m'ho tot i miro de retenir-ho a la memòria.


Llac Blanc

També veiem molts cims: el Drus, l'agulla de l'Argentière, i més enllà el Montblanc de Tacul, el Mont Maudit i el Montblanc! Com que de primer només pensavem fer una excursioneta, no agafem res: ni aigua , res. Som uns passarells! Finalment arribem al llac Blanc. El paratge és preciós. La neu que encara queda a les raconades agafa tons vermellosos. Potser per això en diuen les Agulles Roges.


La Mer de Glace

M'adreço al refugi que hi ha a la vora del llac i demano quan surt l'ultim telefèric. Hem de pedalar nois! tenim el temps just! I l'Assumpta i la Conxita ja fa estona que han tocat el dos! Llavors posem la directa i baixem a tota vela fins a La Flégère. Quan arribem a la guixeta, la noia l'ha acabat de tancar, però la torna a obrir: encara falten uns minuts per a el darrer descens del telefèric.


Un cop a baix toca anar a buscar la furgo al coll. En Lluís ben decidit se'n hi va. Després d'un ratet ja torna i ens recull a peu de carretera. Fem una visiteta pel centre de Chamonix, un voltet pels carrers plens de botigues i de gent per tot arreu. També ho aprofitem per comprar algun record.


Una estona després marxem cap a l'apartament on tenim preparat un bon àpat de comiat. Es tracta d'una fondue que Déu n'hi do. L'ambient relaxat i de celebració s'encomana i la vetllada s'allarga tot contemplant les imatges que en Josep M. ha anat enregistrant.


Fondue

Després toca rentar els plats i recollir els estris, on tenim petits entrebancs que solucionem de manera una mica expeditiva. Em refereixo al moviment de mobles i demés aventures que també han quedat enregistrades.
L'endemà, després d'un bon esmorzar, ho arrepleguem tot i després de la foto de rigor marxem cap a Centelles. Als primers peatges els demanem si encara fan vaga, però es veu que la protesta ja s'ha acabat. Cap a mitja tarda i després d'un parell de parades més arribem a casa. Tot m'ha passat volant! I ara que ho escric...Bé, ha estat una experiència inolvidable, amb uns companys fantàstics! Ja tinc ganes de tornar-hi!


Ara us toca a vosaltres! He trigat molt a escriure aquesta crònica, però potser podrieu afegir-hi la part final de l'ascensió al cim, els que hi vàreu arribar. I els vostres comentaris. També m'agradaria que si trobeu alguna incorrecció pel que fa a les dades de temps, indrets, etc, ho diguessiu, doncs ja fa uns quants dies i a vegades hi ha detalls que se t'escapen. Moltes gràcies a tothom i fins aviat!



P.D. He penjat aquest video de la Carme perquè tingueu unes vistes del cim. Volia posar més fotos a la crònica, però finalment he decidit tirar pel dret i acabar-ho ja, doncs n'hi ha moltíssimes i ja no sé quines triar.

Comentaris

Anònim ha dit…
Gràcies Agustí per aquesta esplèndida crónica.
assumpta ha dit…
Aquí va un altre missatge.
Felicitats a tots, ja que tot va ser perfecte.
Josep Mª ha dit…
Ostres Agustí, quin relat més extens!!! M'has fet recordar detalls que ja ni me'n recordava. Moltes gràcies.
carmematavacas@yahoo.es ha dit…
moltes gràcies Agustí, has fet una crònica fantàstica i m'has fet reviure moltes bones sensacions que vaig experimentar, i que crec que mai oblidaré. Gràcies companys pels bons moments!
mariona ha dit…
Una crònica extraordinària, un viatge extraordinari, una intendència extraordinària, un temps extraordinari, una fondue extraordinària i una companyia immillorable.

Gràcies a tots els col.laboradors, els que vàreu fer les reserves i tots els tràmits, els que ens vàreu pujar i baixar amb tota seguretat, .... en definitiva gràcies a tots!!!!!!!!