VIA FERRATA DEL SORROSAL DE BROTO

Aprofitant que estem a Baños de Panticosa, decidim anar a fer la via ferrada del Sorrosal a Broto.

Ens llevem ben d'hora, esmorzem i agafem el cotxe per anar cap a Broto, cap a 2/4 de 9 ja estem aparcats al mig de Broto, ens calcem l'arnes i ens encaminem cap a la cascada del Sorrosal seguint un caminet amb moltes ganes de ferrar una miqueta. Tot i que en Josep Mª i la Rosa tenen un llibre amb la ressenya, ningú se l'ha llegit gaire a fons, només en sabem que és molt bonica (segons uns bascos que hi ha al refugi potser la més maca d'España) i que la dificultat és mitjana.

Després de creuar el riu per una passarela i passar pel davant de la barraca on els mesos de juliol i agost cobren l'entrada, ens posem el casc i comença la ferrada.

L'equipament és molt bo, el primer ressalt és una llosa vertical que queda separada de la paret, una curiosa escala-pont de cable i tub ens permetrà arribar fins a la paret del barranc.

Després d'això progressem saltant de feixa a feixa fins arribar al tram més vertical que es supera amb una successió de 5 trams d'escala (la nostra sorpresa és que del forat de la mina baixa un salt d'aigua que haurem de creuar). Hem de creuar la cascada que cau de la mina, pujar les escales i tornar a creuar la cascada per agafar l'últim tram d'escala que ens porta al forat de la mina d'aigua. Ens mullem de valent, quedem molls com polls.

Atravessem la gruta i sortim per l'altre extrem on veiem llum per anar a parar al barranc del Sorrosal.

Aquest és el tram més bonic de la via ferrada, transcorre pel barranc amb unes formes perfectament arrodonides treballades per la força de l'aigua.

Aquest barranc està preparat per la corda al cotxe... Al final del barranc fem una aturada per assecar-nos una mica i continuem, girant a la dreta canviem de costat del barranc.

Una altra llosa vertical ben equipada amb grapes ens porta al balcó de
Broto, una feixa que ens permet unes vistes impressionants sobre el poble de Broto i la cascada, després arribem a una aresta que pujarem sense dificultat.

Al capdamunt de l'aresta trobem un tram de camí per l'interior baixar-lo rapelant, si no tinguessim d'un bosc que enllaça amb un flanqueig, des d'aquí tornem a tenir vistes sobre el poble de Broto, l'inici de la ferrada, la cascada del sorrosal i la boca de la mina. Es aquí, just abans de l'últim ressalt, on viurem l'anecdota del dia.

Últim ressalt i ja ens trobem el camí que creua bosc i prats per baixar de nou cap a Broto.

Al final del camí hi trobem un mirador que ens va perfecte per assecar la roba, prendre una mica el sol i menjar alguna cosa.

Els bascos tenien raó, possiblement la via ferrada més maca d'España.



















Comentaris

Roger ha dit…
Anectdota del dia:
En el post original ja he comentat que vam quedar xops com ànecs després d'haver de creuar el salt d'aigua que surt de la boca de la mina. Per nosaltres això va ser inesperat, però en cap moment ens vam plantejar que s'hagues d'una altra manera.
Quan ja estavem acabant la ferrada, i anavem tranquilament flanquejant una feixa sense dificultat, veiem que hi ha un grup de 4 persones que comencen a fer la via i s'acosten al peu de la cascada. Doncs bé, en aquest moment decidim fer una paradeta per veure com es mullen, mentre en Josep Mª munta la camera per prendre unes imatges de gent pujant pel salt d'aigua. La nostra sorpresa comença quan només un del grup s'acosta a les escales equipat amb una capelina i els altres 3 s'esperen a 20 o 30 metres de la mullena. Quan arriba al forat, entra a la mina i comença un ritual d'entrar i sortir de la mina, anar mirant avall, cap on hi ha els seus companys.
No cal dir que, a nosaltres, aquesta actitud ens extranya una mica i comencem a fer broma.
-Què esperen aquests, que se'ls obri el cel?
-Pot-ser esperen que algú els tanqui l'aixeta de l'aigua!
-Ja, ja, ja...
Ens cansem d'esperar i decidim prosseguir, com que el grup és nombrós tardem una miqueta en posar-nos en marxa. Mentre els primers comencem a superar un ressalt, la Mª Rosa diu:
-Sembla que baixa menys aigua que abans.
-Oh, és que ja no en baixa d'aigua!- Diu la Mariona.
Ens girem tots per mirar si ens prenen el pèl i...
... no, no ens prenen el pèl. El tio de la capelina ha desviat el curs de l'aigua que ara surt per una derivació que hi havia dins la mina que porta l'aigua cap els camps i el poble.
No cal dir que en aquest moment ens agafa a tots un important atac de riure que ens durarà tot el dia.
Més tard, quan arribem a la Casa de Piedra i parlem amb els nostres informadors euskalduns, em diuen que no hi ha de baixar aigua, que no ho diu enlloc que surti aigua de la mina.
Així doncs, hem fet la versió extrem de la via ferrada del Sorrosal.

PD: A veure si algú s'anima i explica la segona anècdota del dia, la misteriosa aparició de l'home de la serra mecànica a la sobretaula en el refugi de la Casa de Piedra.